Acabava d’arribar
només volia tranquil·litat
després de nits humides
a la carretera.
Ell se’m va posar al davant
No em vaig saber controlar
va caure al mig d’una bassa de sang
i em va dir:
Jo era el boig de la ciutat
tu m’has matat
m’hauràs de substituir
d’ara endavant.
Van acceptar la condemna
per majoria absoluta
ni tan sols vai poder-me
defensar.
Vagaràs fins l’últim dia
també de nit per tota la vila
tu ets l’elegit per tots,
em va dir:
Tu ets el boig de la ciutat
tu l’has matat
l’hauràs de substituir
d’ara endavant.
Vaig passant dies i dies
aguantant humiliacions
l’odi no té força quan
s’està sol.
Cauré dins d’aquest forat
del que no puc escapar
em fa cantar per
soportar el dolor
Sóc el boig de la ciutat
jo el vaig matar
l’hauré de substituir
fins que algú acabi amb mi…

Mala cara
quan em llevo al matí.
Mala cara
quan me’n vaig a dormir.

Mala cara,
el mirall em fa por.
Mala cara
cada dia és pitjor.

Jo era un noi de vida sana
i aliments equilibrats.
Tot va començar a torçar-se
el dia que et vaig trobar.

Ara sóc una desgràcia,
dormo poc i sempre sol.
Faig ulleres, tinc ressaca
i el gec em fa pudor a alcohol.

Mala cara
diuen els meus amics.
Mala cara.
Que no puc seguir així.

Tu treballes a Manresa,
jo quan plego agafo el tren.
Tinc només la nit per veure’t
en aquell bar d’ambient.

Però quan el cel ja és clar
torno a la ciutat.
Em passo el dia obrint
comptes corrents
amb gust de saliva
de les teves dents.

Mala cara,
quan em llevo al matí.
Mala cara,
quan me’n vaig a dormir.

Mala cara
el mirall em fa por.
Mala cara,
cada dia és pitjor.

Mala cara,
sóc un home atrapat
que s’amaga
i no diu la veritat.

Nin rondinaire, petit dictador,
sempre trencant-me la son;
ratolinet rinxolat i rumbós
em fas somriure amb el cor.

Em vaig prometre no fer-te cançons
per no semblar carrincló,
però no comptava amb la teva cara

de nen consentit embafat de petons,
sempre emprenyant-me quan vols;
tros de baldufa, sucret esponjós,
m’has transformat en badoc.

Em vaig prometre no caure en el joc
de fer de pare ufanós,
però quan t’arraules
aquí a la falda
fas que em desfaci i oblidi la resta del món.

M’has de prometre que un dia d’agost
abraçat a un altre cos,
mort de vergonya
diguis amb conya
que una vegada ton pare et va fer un valset dolç.

Perquè això ja ve d’enrere
i no ens hi posem per poc.
Seny o rauxa encén la xera,
som terra de foc.
Diu la tieta que el besavi,
que era home de seny,
vigilant per no fer agravi
va cremar més d’un convent.
Fixa-t’hi bé: jo te l’encendré.
Crema,
dins del cor ens crema
la roïnesa extrema,
encès pel nostre instint rebel.
Crema,
a camp obert ja crema,
la roïnesa extrema,
a punt per artigar l’arrel.
Fusta seca, cairats i mobles,
caixes velles i sarments,
és la festa del meu poble,
és així la meva gent.
Amb palets encén la foguera,
pot fer un bon servei:
bona flama fa l’estanquera
i el retrat del rei.

Ara que estic trist
Intente recordar
Per les carreteres
De la meua soledad
I em torna aquella olor
De pólvora cremant
I el roig de les fogueres
De les nits de Sant Joan!
La festa als carrers
La pluja d’estels
El 25 d’abril
Amb un nus als sentiments.
L’esperança als ulls
Les banderes al vent
I les ganes de viure
De la meua gent !

Lluitar, crear,
Construir poder popular !

Ara que he tornat
Refaig els caminars pels carrers i les places
Del lloc on em vais criar
I em torna a despertar
Aquell vell campanar
I el soroll de les traques,
Muixerangues i gegants.
Les velles cançons,
Les noves emocions,
Els 25 d’abril
Construint les il·lusions !
La vida dins els punys
La lluita dins la pell
I les ganes de viure
De la meua gent

Lluitar, crear,
Construir poder popular !

No me canta balades
ni me du es cafè amb llet dins es llit
però si estic en hores baixes
sempre hi és quan la necessit.

Jo no li regal roses
ni un abric d´aquells per bravejar
només li he donat dues joies
n´Alex i un cor enamorat.

Quan de fer l´amor ella en té ganes
m´ho fa sabre sense gens de trull
tant sols amb una rialla
o amb una aclucada d´ull.

No esteim plegats debades
ja no som uns nins que començam
mos hem allunayat a vegades
i com més va més mos estimam.

Jo vaig molt de viatge
volant sovint d´aqui cap enllà
més llavonces quan arrib a casa
ella sempre m´està esperant.

Quan de fer…

Desprès d’un cert temps
prudent de pensar-ho
costa entendre que potser fos
s’ambient d´aquell estiu calent
pots ser que no fos, amor.

Va ser com un gran miratge de brolladors.
Compartírem llocs amb tanta de màgia
que res no importava més
que noltros dos, del món.

Pot ser que fos sa lluna de Formentera
aquella hora baixa a s´Espalmador
aquella caldereta de Ciutadella
o els cants regionals dels seus pescadors

Pot ser que fos sa lluna…

Encara que no sé on es
vull contar-ho
fets i coses que han passat per ma vida
sa seva escalfida ha estat de lo millor de tot

Nina quan te vaig conèixer canvià tot
vaig venir cap a tu amb lo meu millor
ben suau dins jo
era un sentiment tot nou

Tu me fas coses que jo no sé explicar
Aferra’t molt fort que no sent mal
Cada cop del meu cor és un sentiment tot nou

L’amor tendre és cec i demana dedicació
L’amor que sentim no cal conversar
I plegats sense pressa ah ah
Fent l’amor l’un amb l’altre ah ah

Illes dins d’un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor
Vine lluny amb mi a un altre món
Si estem plegats no tenc por de res ah ah
Recolzant-nos l’un amb l’altre ah ah

No puc viure quan l’amor ja s’ha acabat
Res no té importància si no tens ningú
Que et doni calor en sa nit
Per perdre el sentit de la realitat

Això no ens passarà, dubte no n’hi ha cap
Aquest amor mai no s’aturarà
I el missatge és ben clar
si a aquest dic hem vist que no hi ha fi

No ploraràs més
i estimar-me no et faré mal
I enamorats viurem com ara i sempre
anem plegats sense pressa ah ah
Fent l’amor l’un amb l’altre ah ah

Jo et duré a casa si fa mal temps
Jo t’empararé si un cas tens por
Jo te cuidaré si estàs malalta
De tot cor, de tot cor

Jo et duré…

Estic a punt d’anar-me’n
Mes abans de partir et diré
Que et duc dins es pensament

No deix de recordar-te
I alen els teus alens tot calents
De lluny i de prop me tens

Jo et duré…

I a dalt de s’escenari
Quan estic concentrat cantant
Jo sempre te tenc present

Perquè m’ets necessari
Com s’aire que respir
Necessit estar amb tu en tot moment

Que boig el món, que no té cap sentit
i em fa pensar: “no sé què hi faig aquí”.
Que boig el món, que no el puc entendre mai.
Ja pots lluitar amb constància,
que un dia et fot un cop
amb tanta força que et deix sol
en el principi del camí.
Diuen que al món s’hi ve a patir.

Que boig el món, que no té cap ni peus
ni ens deixa tenir el que teníem ahir,
Que boig el món, que no vol aconseguir
per fi esborrar del mapa
aquelles coses que menyspreem,
i ens fan sentir mesquins.
En la distància està el secret,
callat, ocult, pacient, discret.

Per art de màgia
baixem com l’aigua
i a cada obstacle,
refem com si res el camí,
construint a mida el destí.

A contracorrent,
de cara al vent,
amb mar de fons i onades,
governa tu el vaixell
que no tens res a perdre,
res a perdre, res a perdre.
Boig, el món és boig, però és nostre
i és el millor d’entre els possibles.
Read the rest of this entry »