Aniversari
Grup: Manel| Versió orginal Els llums s’han apagat, han tret el pastís, aplaudien els pares, els tiets i els amics tots alhora, agrupats en un únic crit, “que demani un desig, que demani un desig”. I tu, nerviosa, com sempre que et toca ser el centre d’atenció, has fixat els ulls en un punt imprecís del menjador un segon, dos segons, tres segons, quatre i cinc. Els teus ulls cavalcaven buscant un desig, les espelmes cremaven i alguns dels amics t’enfocaven amb càmeres de retratar, una veu comentava “ai, que guapa està” i jo, en el fons, m’acabava el culet de la copa decidit a trobar un raconet adequat per fer-me petit, petit. Del tamany d’una mosca, del tamany d’un mosquit. Per un cop empetitit, sota els tamborets i la taula allargada pels dos cavallets, fer-me pas amb prudència per un entramat de sabates d’hivern, de confeti aixafat, i esprintar maleint la llargada dels meus nous passets i amagar-me entre un tap de suro i la paret just a temps que no em mengi el collons de gatet. I escalar les sanefes del teu vestit i falcar el peu esquerre en un descosit i arribar-te a l’espatlla i seure en un botó i agafar un pelet d’aire i, amb un saltiró, enganxar-te un cabell i impulsar-me en un últim salt final i accedir al teu desig travessant la paret del llagrimal. Ara un peu! Ara un braç! Ara el tors! Ara el cap! I ja dins del desig veure si hi ha bon ambient, repartir unes targetes, ser amable amb la gent i amb maneres de jove discret i educat presentar els meus respectes a l’autoritat, escoltar amb atenció batalletes curioses als més vells, fer-me fotos gracioses amb altres il•lustres viatgers i amb un home amb corbata que no sé qui és. I en el núvol de somnis que tens a l’abast i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs, detectar un caminet que m’allunyi del grup o una ombreta tranquil•la on, desapercebut, estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran, mentre a fora de l’ull les espelmes es van apagant. |